Col·laboren:

Amb el suport de:

Circunstancias fantásticas basadas en hechos reales (Circumstàncies fantàstiques basades en fets reals)

Virginia Villaplana, Anita Di Bianco, David Ferrando Giraut i Mabel Palacín

Comissariada per: Alba Braza Boïls

Coordinació: Juan José Martín Andrés

Lloc: Centre Jove “El Mercat”. Carrer Major 36, Mislata (València) veure mapa ací

Veure programa complet: ACÍ

Ver publicació SIN ESPACIO nº 2. Carrer Major 36. Mislata

Circunstancias fantásticas basadas en hechos reales (Circumstàncies fantàstiques basades en fets reals) és una exposició presentada com un  cicle compost per quatre trobades que constitueixen un projecte d’investigació al voltant de diferents tipologies de narració aplicades al format vídeo.

Per a açò, hem alliberant la idea de realitat o sentit del món de l’obsessió de tindre una única direcció possible,ens hem concedit la llicència de considerar que totes les formes de narració existents o, si més no, aquelles conegudes, són vàlides per a representar una realitat personal. Per a açò, en Circunstancias fantásticas basadas en hechos reales, tota realitat o món passa ací a ser verídic només pel fet d’esdevenir l’argument d’un relat, tot assumint la fantasia, la màgia, les pors, els temors i els desitjos que hi puguen haver.

El relat com a mitjà de comunicació de masses, la novel·la com a text científic, la biografia com a text universal, o el cinema com a record de les nostres experiències personals, són preàmbuls d’una exposició que es presenta com una sessió de cine introduïda per l’artista un dissabte de vesprada en Carrer Major 36, Mislata.

Col·laboren:

Amb el suport de:

I. Les casualitats no existeixen: tu a Brasil, nosaltres al teu espai.

Clero 7. Russafa és el cicle que obri aquesta nova etapa en la qual estem posant a prova moltes de les idees que fins aleshores havíem cregut inassolibles, una sèrie de situacions (que esperàvem des de fa temps amb ingenuïtat) s’han anat donant lloc des del moment que començàrem a parlar a tots de la reobertura d’ Otro Espacio, ara Sin Espacio.

Aquesta oportunitat ens ha arribat gràcies a l’oferiment desinteressat de Jesús Herrera, qui ens ha cedit el seu estudi durant la seua estància a Brasil. Botat de la casa de Juan José Martín “Jujo” (fundador d’ Otro Espacio) al taller de Jesús, entenent-lo com a un espai temporal cedit i “ocupat” en el que hem convidat a tres comissaris a què presenten un projecte d’un sol dia de durada cadascún, adaptant-se a la durada de l’event, al context social i econòmic amb el qual es troba l’art i la pràctica independent actual.

II. Ara o mai (o almenys no sabem quan).

A penes Jesús es va oferir li agafàrem la paraula, i malgrat el poc temps que teníem (organització, comissaris i artistes) ens llançàrem impulsats per les ganes de construir i de proposar en mig de la crisi en la que ens trobem, no sols de la economia material sinó també de l’economia del desig que fa que amb prou feines conseguim articular cert mode de viure, aquest s’ha tornat obsolet¹.

I en un present que no facilita i en un context que permet la confusió, tenim com a constant la dignificació del nostre treball al contribuir en la mesura de les nostres possibilitats a professionalitzar-lo per a assegurar-nos un futur digne i permetre que la trajectòria de cada treball puga seguir desenvolupant-se.

III. I amb el clergat hem topat.

Vos convidem a formar part del nostre projecte, compartint, disfrutant, participant i comprenent Clero 7. Russafa, el qual s’ha pogut produir gràcies a les aportacions dels coordinadors de l’espai, socis, amics, artistes, empreses i professionals que compartixen la nostra filosofia i mode de treball.

1. F. Guattari i S. Rolnik: Micropolítica. Cartografías del deseo, Ed. Traficantes de sueños, Madrid, 2006. pàg. 21

Amb el suport de:

Comissària: Alba Braza Boïls

Inauguració: Divendres 3 de juny. De 20 h a 24 h. Únic dia d’exposició.

Lloc: Calle Clero, 7. Russafa, València VEURE MAPA ACÍ

Telón de fondo és la primera de les tres exposicions que completaran el cicle Clero 7. Russafa, organitzat per Otro Espacio. Telón de fondo obri també, al seu torn, una nova etapa caracteritzada principalment per obrir-se a treballar en un lloc diferent en cada cicle d’exposicions, tots ells cedits per artistes o institucions, projecte denominat Sin Espacio.

Així, la sala de Telón de fondo (Teló de fons) és l’estudi que Jesús Herrera ens ha cedit per a obrir aquesta nova etapa; i és ací on Carolina Saquel i Milene Trindade presenten dos treballs en els quals les relacions que s’estableixen en ell, marquen l’eix d’ambdues obres.

Segueix sent també evident la relació que hi ha amb la pintura a Pentimenti (Carolina Saquel). Es tracta d’un vídeo que sense ingenuïtat usa el terme que defineix el procés de construcció d’una imatge, durant el qual romanen petjades dels estadis anteriors que no s’eliminen i que passen a formar part de la imatge final, per a plantejar-nos mitjançant un cavall ensinistrat, el seu genet i una veu en off, la complexitat de posicionar-nos, de col·locar-nos i definir la nostra actitud.

I si la posició d’estar de peu, detingut, pot ser el més ambigu de tots els gestos¹ és alguna cosa tan inquietant com a present en els retrats, a Telón de fondo tanmateix es deixa veure la singular relació que s’estableix entre model i pintor (Pentimenti), i model i fotògraf (En el no lugar), just en el precís moment en el qual el moviment es converteix en posa i a partir de la qual es dóna lloc a l’ “ obra”.

Però ací es concedeix a l’espectador un subtil apropament a la part més humana de l’artista, a les inseguritats i canvis d’opinió durant el procés de creació, en el seu estudi i realització, que s’extén molt més enllè d’uns instants d’inspiració.

I és en l’estudi com a espai on es produeixen continuament aquestes situacions, fet que també es recull des de l’inici de la fotografia d’estudi. Així, Milene Trindade ha anat recopilant durant anys fotografies antigues en les quals per accident, o per que no arribaren a ser retallades, es veu l’estudi del fotògraf més enllà de la imatge que temptava construir mitjanНant la posa i el decorat.

Totes elles reunides en un llibre realitzat per Milene han passat a formar part de En el no lugar (En el no lloc). El llibre va acompanyat d’una sèrie de light box que ens tornen al present amb fotografies d’estudis d’artistes en els quals es delata tot allò que no caldria estar present en l’obra final. Es tracta d’una obra work in progress que va evolucionant amb el descobriment de noves imatges o amb fotografies de nous estudis i que es completa amb un projector de diapositives que amb l’absència d’imatge deixa en un primer plànol a la llum.

1. C. Saquel, Pentimenti, 2004

Imatges:

Carolina Saquel / Pentimenti / 2004 / Film 16mm passat a dvd, color, so estereo, 8′ 33” / Producció Le Fresnoy, Studio national des arts contemporains. (Imatge de l’esquerra).

Milene Trindade / En el no lugar – Espacio utilizado como escenario por Miriam Lozano / 2010 / Diapositiva de gran format en caixa de llum / 15,5 x 13 cm. (Imatge de la dreta).

Més info sobre les artistes i la comissària:

http://www.carolinasaquel.com

http://albabraza.blogspot.com

Amb el suport de:

 

Stop-Transit, 2001		Intourist Memoria 1970, 2011

19 h. Presentació: Juan José Martín Andrés i Alba Braza Boïls

Virginia Villaplana és artista i escriptora. El seu treball explora l’escriptura com a negociació entre la memòria i la història, els relats de ficció i els documentals, les narratives de gènere juntament amb les nocions d’identitat, autoritat i comunitat, per a la qual cosa desenvolupa estratègies com ara la Mediabiografía del “Do it yourself” al “Do it together (DIT)” palimpsest, i participació.

Ha desenvolupat el seu treball a l’entorn del cinema, la literatura i les arts visuals en les ciutats de Londres, París, Montevideo, Buenos Aires i Bolonya.

Entre els seus darrers projectes com a artista ha desenvolupat els projectes de cinema, fotografia i instal·lació següents: Poéticas del olvido, Buenos Aires, 2011; Diario de sueños intermitentes, MUSAC, Lleó, 2011; Narra la historia, OffLimits – MNCARS, Madrid, 2010; SoftFiction, Consonni, Bilbao, 2009; Narrativas de la transición española, Montevideo, 2010; Poéticas de la resistencia, Galeria Visor, València, 2009; En una corta unidad de tiempo, Liquidación Total, MediaLab Prado, Madrid, 2008; Working Documents, Centre de la Imatge, Barcelona, 2008; Relatos culturales sobre la violencia de género, MNCARS, Madrid, 2005; Imaginarios en tránsito, CGAC, Santiago de Compostela, 2007 i In/security in a global context. The City of Women, Ljubljana, Eslovènia.

Forma part del grup Las Lindes sobre art i pràctiques culturals Centro 2 de mayo, Madrid.

Llibres d’artista: El instante de la memoria, Madrid, 2010; Zonas de intensidades, Madrid, 2008; Cine infinito, València, 2007; 24 contratiempos, València, 2001.

Com a coeditora: Cárcel de amor. Relatos culturales sobre la violencia de género, Ministeri de Cultura, MNCARS, Madrid, 2006. Membre del consell editorial de la revista científica Arte y Políticas de Identidad, editorial Editum.

Col·laboren:

Amb el suport de:

Du rêve et des drogues, 2007

19 h. Presentació: Juan José Martín Andrés i Alba Braza Boïls

Introducció: Mira Bernabeu

19.30 h. Projecció:

Der Versteller
Du rêve et des drogues, 2007
HD video, 24′

Ballad in Plain D, 2007
Pel·lícula 16 mm traspassada a DVD, 6′ / Cortesia d’espaivisor – Galería Visor

Der Versteller (Du rêve et des drogues y Ballad in Plain D) A la ciutat de Praga, al començament del 1896 es projectaven pel·lícules de manera itinerant. Aquest tipus d’activitat es va estendre de manera generalitzada i es va convertir més tard, ja el 1907, en el primer cinema amb caràcter permanent. Aquest cinema, el va regentar Viktor Ponrepo, qui, juntament amb el seu germà, anunciava, mitjançant imaginatives postals, actuacions extravagants que més tard interpretaven. Delectaven els seus espectadors amb “escenes de la vida mateixa, barrejades amb el món dels somnis”, les quals, segons ells, eren capaces de “satisfer totes i cadascuna de les necessitats de l’espectador” i van fer que aquest tipus de pel·lícula casolana esdevinguera quelcom de memorable entre els ciutadans de Praga, sobretot el fet que els germans Ponrepos presentaren un espectacle màgic en què la projecció de la pel·lícula es fusionava amb l’acte pràctic i explicatiu d’un “recitador” o “orador”. De fet, els Ponrepos interactuaven amb l’acció que succeïa en la pantalla. El terme jueu que els defineix és Versteller, paraula que juga amb els termes alemanys verstellen, que significa deformar o distorsionar, i vorstellen, que significa imaginar o presentar. A això es deu la utilització d’aquest terme, Versteller, títol genèric de les dues obres: Du rêve et des drogues i Ballad in Plain D.

Du rêve et des drogues representa l’entrevista extreta de l’obra Amb els ulls oberts entre Marguerite Yourcenar i Matthieu Galey, realitzada el 1980, i interpretada per Jean-Baptiste Naudy. En aquesta conversa Yourcenar detalla l’estructura estètica dels somnis, les relacions dels diagrames entre el coneixement acadèmic o erudit i la imaginació, i insisteix en la formidable presència de reconstruir personatges en l’esfera d’allò històric.

Ballad in Plain D es va enregistrar en dues localitzacions de la ciutat de Brussel·les, la Cité Administrative i el Greenwich Bar. Tots dos són espais temporalment deshabitats i buits, però plens d’espectres i presències fantasmagòriques, que directament són evocades per la presència i actuació de l’actriu Lucy McKenzie. Ballad in Plain D s’inspira en l’obra de l’escriptor W. G. Sebald, concretament en la seua obra titulada Campo Santo, on s’examina i s’indaga en l’estatus dels fantasmes i allò no mundà de l’ésser humà, en visitants preocupats, en exiliats habitatges extraterritorials i en espais delimitats i alhora marginals. En els escrits de Sebald “aquests éssers fugaços i transparents de procedència i propòsit incerts” fan metafòricament ressò d’allò establert o fix. Tot açò, produït per la quasi-transcendental mirada dels actors dins d’un enquadrament immòbil, com succeïa en les primeres pel·lícules, i com també succeeix en les creences populars sobre la presència i la influència de la mort dins de l’esfera de la vida. Ballad in Plain D també remet de manera paral·lela tant als escrits de Kafka, amb la seua qualitat noctàmbula, com a l’aspecte de Nabokov en vestit de nit; ambdues són visions extretes d’imatges del Berlín dels anys 20, que poden ser enteses com a manifestacions d’esperits que deambulen en un habitatge fosc o en un territori incert.

Anita Di Bianco va nàixer a Nova York l’any 1970, va estudiar Història i Filologia Russa a la Universitat de Colúmbia, Nova York, Belles Arts al SUNY-Purchase, també a la ciutat de Nova York, i va rebre el seu Màster en Belles Arts de la Universitat de Rutgers, Nova Jersey. L’any 2000-2001 va ser premiada amb una beca d’investigació a la Rijksakademie, Àmsterdam, pel Ministeri Holandès de Cultura.

A més, ha fet estades a residències d’artistes, com ara l’Irish Museum de Dublín, al Tramway de Glasgow i al Künstlerhaus Bethanien de Berlín, ciutat on viu actualment.

Entre les seues exposicions recents destaquen: Romantic Detachment, PS1, Nova York; Still 16 mm, The Rotterdam Film Festival, Rotterdam, Holanda; Outside of a dog, Baltic Centre for Contemporary Art, Gateshead, Anglaterra; Hypnosis, Les Laboratories d’Aubervilliers, París; Every Day, The Salzburger Kunstverein, Salzburg, Àustria; Com Viet, Kunstverein Braunschweig, Braunschweig, Alemanya; Hello Darkness, K21, Düsseldorf, Alemanya; Cinematexas Film Festival, Austin, EEUU; Minor Characters, Galerie Elisabeth Kaufmann, Zürich, Suïssa i Seeing is Believing, KW, Berlín, entre d’altres.

El seu treball ha sigut adquirit recentment pel MOMA de Nova York. Ha projectat els seus vídeos i ha realitzat ponències al voltant dels media i les polítiques de reacreació cinematogràfica al Klartext! The Status of the Political in Contemporary Art a Berlín; Society for Cinema and Media Studies de Londres i a la Yale University’s Film School. Des de 2006 realitza seminaris anuals entorn a la teoria dels media per a professors en l’estat de Nova York.

Col·laboren:

Amb el suport de:

Journeys End in Lovers Meetings, 2010		Journeys End in Lovers Meetings (Black Chamber), 2010

19 h. Presentació: Juan José Martín Andrés i Alba Braza Boïls

Introducció: David Ferrando Giraut

19.30 h. Projecció:

Journeys End in Lovers Meetings, 2010
Pel·lícula de 16 mm, 4:3, color, so, 28′ 43”

Journeys End In Lovers Meetings (Black Chamber), 2010
Vídeo de dos canals sincronitzats. S-VHS i fragments de pel·lícules, transferits a DVD, color, so, 09′ 35” Cortesia de l’artista i espaivisor – Galería Visor

Col·laboren:

Amb el suport de:

Mabel Palacín. Hinterland, 2009

19 h. Presentació: Juan José Martín Andrés y Alba Braza Boïls

Introducció: Mabel Palacín

19.30 h. Projecció:

Hinterland, 2009 / Cortesía de l’artista
Fotografia a color i videoprojecció, 14′ 9” / Cortesia de l’artista

Mabel Palacín

Mabel Palacín (Barcelona, 1965). Llicenciada en Història de l’Art i Cinema, fotografia i vídeo per la Universitat de Barcelona. Actualment treballa entre Barcelona i Milà. La seua obra s’ocupa de la relació que mantenim amb les imatges i de la mediació que aquestes suposen per a la realitat. Des dels seus començaments ha realitzat fotografies, vídeos i instal·lacions, interessant-se per la multiplicitat de formats pels quals una imatge pot manifestar-se així com per la seua qualitat inestable. En els seus treballs les coses no ocorren directament perquè la realitat està mediatitzada, de la mateixa manera es comporten els personatges i les coses, que mai actuen directament, sinó adoptant sempre una desviació que conduïx les imatges a la presentació de realitats alternatives. La resistència de les imatges a una interpretació estable, obri la possibilitat de revisar el contrat sujecte-imatge-món, de manera que acaba donant un caràcter provisional a les relacions que ho regulen.

Treballs com La distancia correcta, Una noche sin fin o Hinterland descriuen una realitat fragmentada, canviant, feta de narratives trencades, a voltes estructurades per capes, en les quals els personatges es troben en una estranya relació d’equilibri, entre les imatges i el món, que convoca sempre a l’espectador. La dimensió espacial però també la projecció múltiple ho sol·liciten especialment perquè contenen una relació d’escala amb el cos de l’espectador.

En 2011 realitza el projecto 180º per al Pavelló de Catalunya i les Illes Balears en la 54 Bienal de Venècia. A més els seus treballs s’han mostrat al Salvador Dalí Museum de St. Petersburg en Florida, al Museu Berardo de Lisboa, Artium de Vitoria, al Museu Empordà de Figueres, Casino Luxembourg Forum d’ Art Contemporain, Luxembourg, O.K. Center de Linz, MACBA de Barcelona, Museu Patio Herreriano de Valladolid, Künstlerhaus Palais Thurn und Taxis de Bregenz, Reykjavik Art Museum, Kunstbunker Tumulka de Munic, Bienal de Kwangju, Norwich Gallery en Norwich. Centre d’Art Santa Mònica en Barcelona, MUA d’Alacant i Lothar Albrecht Galerie de Frankfurt.

Col·laboren:

Amb el suport de:

Comissària: Anxela Caramés

Inauguració: Divendres 17 de juny. 20 h a 24 h. Únic dia d’exposició.

Performance de Rita Rodríguez: 21.30 h.

Lloc Carrer Clero, 7. Russafa, València VEURE MAPA ACÍ

Rita Rodríguez i Anna Katarina Martin es despullen simbòlicament per a qüestionar el rol passiu, objectualitzat i normativitzat de la dona, tant a l’art com a la imatgineria de la cultura popular, ja que habitualment les dones són mostrades nues. Els seus cossos erotitzats i cossificats acaben per convertir-se en icones, a l’eliminar qualsevol capacitat d’acció com a subjectes. Per altra banda, en aquesta crítica a la representació, no sols reflexionen sobre els mecanismes de poder i control de la mirada vouyerista masculina, sinó que també revisen la seua pròpia pràctica artística.

Performance clásica a la manera tradicional -realitzada per primera vegada al 2009, dins del festival Chámalle X celebrat a Pontevedra- suposa una tornada de rosca a les primeres performances dels anys seixanta, en les quals les dones tractaven de buscar una veu pròpia dins del món de l’art, mogudes pels contestataris discursos socials i polítics del moment i, en especial, del pensament feminista. D’aquesta manera, Rita Rodríguez revisa l’esteriotip de la performer “clàssica”, la qual buscava apropiar-se del cos, però que paradògicament ha acabat sent absorvit pel sistema de l’art. El fet que despullar-se continue sent per a les dones la manera més ràpida i efectiva d’entrar a formar part d’un museu, suposa haver perdut gran part de la seua càrrega subversiva inicial. L’artista ironitza sobre aquest ús del cos realitzant una acció en la qual, en un espai interior, es desvisteix per a acabar mostrant una disfressa de nua, amb la qual poder completar el ritual performàtic al carrer, al eixir “vestida” d’aquesta forma per a tractar de transgredir els límits entre l’espai públic i privat.

Pin-up (colocar una imagen en la pared con una punta o chincheta) sorgeix al 2008 com a treball previ a una investigació, més àmplia i encara en procés, sobre l’impacte de l’esteriotip de la sueca a la cultura audiovisual espanyola, especialment al cinema de la dècada dels seixanta. Anna Katarina Martin busca aproximar-se al concepte de la femme fatale cinematogràfica, entesa com a dona seductora i perillosa, malgrat que en aquesta peça parteix d’imatges de les pin-up que es van popularitzar a les revistes dels anys cincuanta. Per a aquest vídeo ha seleccionat dones, en la major part roses, cossificades i sexualitzades, per a auto-radiografiar-se de forma fictícia, mostrant-se en un doble joc d’identitats encreuades. A l’artista li interessa enmarcar a eixes altres dones, que contrasten amb ella mateixa, per a fer insistència en els trucs utilitzats en la construcció de qualsevol imatge, que mai és innocent. Per tant, el marc té la funció d’enfocar la mirada i cridar l’atenció sobre el contingut, al establir, d’aquesta manera, un diàleg entre el dins i el fora, és a dir, com a dona-objecte (pin-up) i com a dona-subjecte (creadora).

Imatges:

Rita Rodríguez /Performance clásica a la manera tradicional / 2009 -2011 / Performance / 20′ aproximadament. (Imatge de l’esquerra)

Anna Katarina Martin / Pin-up (colocar una imagen en la pared con una punta o chincheta)/ 2011 / Vídeo monocanal so estereo / 8′ (en bucle). (Imatge de la dreta).

Més info sobre les artistes i la comissària:

Amb el suport de: